L’últim supervivent

L’últim supervivent

Cada vegada que rehabilitem és com si estiguéssim fent un puzle diferent. Les intervencions són diferents i moltes vegades no podem aplicar un sistema utilitzat anteriorment. De la mateixa manera que cap de nosaltres som iguals, les rehabilitacions funcionen de manera similar, sempre hi ha una sorpresa, una cosa inesperada que ens obliga a treure el major enginy i perspicàcia dins de cada un de nosaltres per arribar a una solució. És un joc.

Ens obliguen a estar sempre alerta, a no fiar-nos mai del que pugui haver darrere d’un simple revestiment. A Espai Blanch sempre ho hem comparat amb la medicina: Si tenim una cama trencada i li posem pomada no solucionem res. Als edificis els passa el mateix, si ha sorgit una lesió, necessitem trobar el que l’ha provocat per poder reparar de manera propícia.

És per això que necessitem conèixer, i molt bé, les bones pràctiques de construcció, tant les actuals com les tradicionals. Aquestes últimes són les grans oblidades, entre les quals s’inclouen els murs de tàpia.

La tàpia és un mur massís compost per argila, terra i / o sorra, de vegades una mica de pedra si hi ha sort, tot això premsat amb gruixos entre 60 i 100cm. No és estrany veure murs d’aquest estil a Catalunya ja que era una pràctica molt habitual fins al segle XIX.

Sent tan extensa aquesta manera de construir és, com a mínim, molt curiós el desconeixement generalitzat que hi ha sobre aquesta matèria tant per part dels tècnics com per normatives, ja que no existeix cap que contempli la tàpia. Llavors Com anem a intervenir-hi si no coneixem el seu comportament, característiques o criteris de càlcul?

A aquesta situació ens enfrontem en un edifici situat a Reus de planta baixa + tres plantes pis. Se’ns va adjudicar una rehabilitació de façana que es plantejava aparentment bastant senzilla, revestida amb morter de calç. Es van realitzar tastos per conèixer els elements que conformaven el seu envoltant, que es descobria a si mateixa de maó massís de 5 cm a tot l’edifici, fins que en el mur de planta baixa aparèixer la tàpia, i amb una lesió bastant seriosa.

Però abans d’intervenir havíem de demanar les màximes dades possibles per poder emetre una diagnosi encertada i que no fos contraproduent. Paral·lelament ens trobàvem amb diversos handicap: lluny d’un gruix acceptable, el mur de tàpia tenia un gruix d’aprox. 35cm, la façana tenia una caiguda cap al carrer entre 5-10cm, a la tercera planta residia una parella d’avis i no hi havia d’oblidar-se que suportava 3 plantes de maó massís. Evidentment el primer que es va determinar van ser les mesures urgents preventives: Es van apuntalar tots els trams de forjats que recolzaven en el mur de tàpia per guanyar temps i aconseguir una solució acceptable.

 

Teníem clar que la solució era la substitució del mur però, Com anàvem a apuntalar les 3 plantes superiors? Després de molt deliberar i arribar a una solució que satisfés tant als tècnics com a estructurista, i tenint en compte que es tractava d’un edifici cantoner amb dues façanes, es va procedir de la següent manera:

ESTAT ACTUAL

 

1ERA FASE: CONSOLIDACIÓ DE L’ESTRUCTURA EXISTENTE

Objectius:

  1. Donar-li continuïtat a la jàssera principal que dóna suport al mur de tàpia fins a la mitgera contrària. De tal manera que, si la façana bolcava, la resta de l’estructura no estigués compromesa.
  2. Alliberar la façana de càrregues mitjançant apuntalaments.

 

2NA FASE: APUNTALAMENT DEL MUR. SUPORT DE FORCES VERTICALS

Objectius:

  1. Travessar el mur de façana mitjançant perfils metàl·lics i fer un cosit de tots aquests travessers mitjançant la soldadura d’un perfil en L a cada costat del mur.

 

3RA FASE: APUNTALAMENT DEL MUR. SUPORT DE FORCES HORITZONTALS

Objectius:

  1. Evitar la bolcada de la façana creant un encamisat a la façana contrària (que es componia únicament de maó massís) i soldar unes barres d’acer corrugat des d’aquest encamisat fins als travessers a manera de tensors.

 

4TA FASE: SUSTITUCIÓ DEL MUR DE TAPIA

Objectiu:

  1. Buidar trams aproximats de 1m el mur de tàpia i reconstruir-los amb maó perforat sobre un cèrcol creat específicament per a això.

 

 

A tota aquesta complexa operació se li va sumar un element més per afegir més inri: Les inclemències del temps. Durant els dies de reconstrucció del mur la pluja ens ho va posar més complicat, entenent que la composició de la tàpia és altament sensible a l’acció de l’aigua i vam haver de protegir-gairebé permanentment.

El mur de tàpia, “l’últim supervivent” de l’època de l’edifici ha aguantat el tipus des de l’any 1.885 fins al 2.018, ni més ni menys de 133 anys, encara que ens ha fet patir. Finalment vam sortir victoriosos de l’experiència, de la qual hem après moltíssim i estem desitjant que arribi el proper repte.

 

Salut i arquitectura!

No hi ha comentaris

Escriu un Comentari