La simbiosi entre arquitectura i paisatge

La simbiosi entre arquitectura i paisatge

“(…) I aquí estic davant vostès predicant l’arquitectura orgànica, declarant que l’arquitectura orgànica és l’ideal modern i l’ensenyament tan necessari si volem veure el conjunt de la vida, i servir ara al conjunt de la vida, sense anteposar cap “tradició” a la gran TRADICIÓ. No exaltant cap forma fixa sobre nosaltres, sigui passada, present o futura, sinó exaltant les senzilles lleis del sentit comú —o del súper-sentit, si vostès ho prefereixen— que determina la forma per mitjà de la naturalesa dels materials, de la naturalesa del propòsit… La forma segueix a la funció? Sí, però el que importa més ara és que la forma i la funció són una.” – Frank Lloyd Wright 

L’arquitectura és una recerca constant de l’equilibri entre l’ésser humà i els espais en els que ens relacionem. Anhelem els paisatges verds i no obstant això, construïm ciutats grises, desitgem la llibertat dels pobles però no som capaços d’arrossegar-la dins de les ciutats.

Estem en un moment crucial de l’arquitectura, un punt de no retorn en el qual tenim el deure de trobar l’harmonia entre la naturalesa i la funcionalitat de l’hàbitat de l’ésser humà. Tenim l’oportunitat de deixar d’envair paisatges, de rehabilitar el lloc, representant un únic conjunt d’usuari, entorn i utilització de materials de forma sensible. L’edifici ha d’anar més enllà de l’arquitecte, hem de trencar límits i aconseguir cohabitar amb el medi ambient. Al cap ia la fi, ¿Per què no podem pensar en edificis com a organismes vius com nosaltres? ¿No és el concepte d’arquitectura sostenible el progrés de l’arquitectura orgnànica?

Es tracta de respectar les lleis de la naturalesa utilitzant materials que demanden un baix nivell d’energia en la seva fabricació, tenint com objectiu utilitzar materials naturals, el menys processats possible, o fins i tot reciclats… Es busquen fonts naturals d’energia, un baix consum energètic i ser més conscients amb el medi ambient. La bòbila del Sugranyes és un bon exemple d’arquitectura orgànica que trobem a Reus. Construïda amb tova i maó, es planteja com una planta circular de 23 metres de diàmetre en la qual es fabricaven precisament els materials ceràmic del que està compost en si mateix. Sembla que l’edifici tingui una voluntat en què l’entorn no participa, però que no obstant això, té moltes oportunitats de fer-ho. I si aconseguíssim que no fos un recurs imposat en el paisatge? Qué pasaria si li projectéssim un entorn digne?

La fórmula és clara: Aportar un traç respectuós i integrador amb el paisatge, que aconsegueixi prevaler en el temps. Una simbiosi, en què l’entorn actual rebi un benefici de l’arquitectura i viceversa creant un  nou organisme impossible de funcionar sense estar tots dos presents.

No hi ha comentaris

Escriu un Comentari